Entrevista a Joan Carles Medina

estudiant de doctorat de l’Institut de Neurociències.

 

«El procés terapèutic és important mesurar-lo per poder oferir a les persones teràpies eficaces i eficients. No s’hi val a aplicar una teràpia i no mesurar si ha funcionat o no»

 

Juliol de 2017. Per Marta Martín

Joan Carles Medina és doctorand del grup d’investigació en psicoteràpia Intervention in clinical and health psychology, que dirigeix Guillem Feixas. Dedicat a l’estudi i el desenvolupament de noves eines psicoterapèutiques, la seva recerca està centrada en el camp de la depressió associada a malalties com la fibromiàlgia. De parla serena i tranquil·la, vocalitza molt bé i acompanya tot el que diu amb gestos amplis amb les mans.

El Joan Carles m’ensenya el seu despatx, al Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia, al campus de Mundet, que comparteix amb dues doctorandes més. El seu grup de recerca ha treballat molts anys amb pacients amb depressió i ara estan més centrats en pacients amb depressió associada a malalties com la fibromiàlgia i el dolor crònic. Fa bon dia i penso que tenen molta sort de veure la muntanya mentre treballen. Té l’ordinador obert, i em crida l’atenció la pantalla plena d’esferes de colors col·locades a diverses distàncies en un espai de tres eixos, que porten, entre d’altres, els noms de Pare, Mare, Ex-jefe.

El seu grup de recerca explora, entre d’altres, la construcció que fan les persones amb depressió de la idea de felicitat, un aspecte de la psicoteràpia no gaire estudiat. «Passem un test als pacients. És una graella on preguntem per atributs que defineixin a la gent del seu entorn, i després demanem que ens especifiquin el contrari per a cada un d’ells, generant el que es diuen “constructes”, formats així per 2 pols contraris. Hi ha persones que per a feliç et diuen infeliç, que és la definició de diccionari, però n’hi ha d’altres que escriuen trist, solitari… Hi ha matisos que et donen informació sobre què vol dir ser feliç per a aquesta persona». Començo a fer-me una idea del significat de les esferes de colors que he vist abans. El Joan Carles m’ho explica amb detalls: «És la representació tridimensional de la seva visió del món. En funció dels constructes que estableixen a la graella, demanem que valorin com a mínim deu persones properes de l’1 al 7, sent 1 i 7 els extrems dins de cada constructe. Ens serveix per veure on situen les persones importants que els envolten i on se situen ells mateixos».

Comparen el constructe de felicitat de les persones amb depressió amb el de les persones que no en tenen, i també analitzen el canvi d’aquesta idea al llarg de la teràpia: «Investiguem tant el resultat com el procés. En relació amb el resultat, comparem diversos tipus de teràpies i en mirem l’eficàcia. Pel que fa al procés, avaluem la teràpia fent un seguiment sessió a sessió, intentant veure en quin moment es produeix un canvi important i si aquest està relacionat amb altres variables».

Li pregunto sobre la importància d’avaluar les teràpies: «El procés terapèutic és important mesurar-lo per poder oferir a les persones teràpies eficaces i eficients. No s’hi val a aplicar una teràpia i no mesurar si ha funcionat o no. Per poder oferir eficàcia has de fer mesures. Per això nosaltres tenim una eina molt coneguda que és el CORE-OM, una eina anglesa molt utilitzada, de la qual vam fer l’adaptació al castellà i l’estem preparant en català. El CORE-OM és un paquet de mesures que comprenen uns quants ítems, dues grans mesures que es fan al principi i al final de la teràpia i d’altres que avaluen cada sessió. S’ha vist que aproximadament cap a la setena sessió de teràpia —per depressió i ansietat— ja s’ha aconseguit un cert canvi. Si tu estàs amb un pacient a la novena o desena sessió, aquesta informació és molt valuosa ja que et permet reorientar la teràpia o plantejar certs canvis. Et permet veure tant si el que estàs fent serveix com actuar abans que fracassi».

Medina va plantejar-se com a hipòtesi de treball que la felicitat, o els aspectes positius, estan relacionats amb aspectes negatius però no són exactament les dues parts d’un tot: «No són dues cares de la mateixa moneda, sinó aspectes relacionats però separables. Això és la teoria dels dos continus». Ell va partir d’aquesta teoria —que ha estat molt estudiada—, però la seva tesi és més de caràcter exploratori: «La graella l’apliquem també a estudiants de la Facultat i als seus familiars. Volem saber com és la construcció de la felicitat de les persones deprimides respecte de les que no ho estan, què passa després de la teràpia i com canvien les seves visions, amb la intenció de millorar i corregir les eines terapèutiques».

El Joan Carles m’explica que sempre que es vol avaluar l’eficàcia d’una nova psicoteràpia cal demostrar que és, com a mínim, tan eficaç com les que ja existeixen. Com que les més establertes i utilitzades són les cognitivoconductuals, comparen les noves eines que ells desenvolupen amb aquestes. Quan li demano si han obtingut resultats significatius amb les psicoteràpies que apliquen, admet: «No, hem trobat els mateixos resultats. De fet, gairebé sempre que compares dues teràpies psicològiques s’obtenen resultats similars. És el que es coneix com a efecte Dodo o de factors comuns, i de fet, els investigadors en psicoteràpia s’intenten plantejar com és que aplicant diferents teràpies s’obtenen resultats semblants…». S’atura un segon i continua: «Cosa que no és dolenta, perquè vol dir que pots obtenir un bon resultat oferint a la persona una teràpia al màxim d’adaptada possible al que necessita. Hi ha persones que se senten més còmodes que d’altres amb determinades orientacions, i per tant, triïs el que triïs, pots tenir un bon resultat. Però, és clar, sempre et queda la pregunta de què és el que fa que una funcioni millor».

Aquesta reflexió el porta a explicar-me com va decidir dedicar-se a la recerca. «Vaig estudiar Psicologia a l’Autònoma, i de fet sempre ens deien que la psicologia era una ciència molt jove on quedaven moltes coses per saber. Vaig veure que hi havia moltes coses a fer». Medina va cursar després el màster de Psicologia Clínica i de la Salut de la Universitat de Barcelona (ara, màster de Psicologia General Sanitària), i ara està acabant el màster de Teràpia Cognitivosocial, dirigit pel seu director de tesi, Guillem Feixas. «Quan vaig arribar a la UB em va interessar molt la manera de treballar del seu equip, sobretot la teoria dels constructes. Abans et deia que les teràpies cognitivoconductuals són les més esteses, i de fet, durant la carrera t’ensenyen sobretot això. Aquí he pogut aprendre moltes altres coses, que m’han obert un ventall molt gran de possibilitats per poder treballar a teràpia. Aquí tens més recursos, més maneres de veure el procés, la persona».

Entrem al terreny pantanós, o si més no incert, de les expectatives laborals de futur un cop acabi el doctorat, que de moment té previst allargar fins a l’estiu que ve. El Joan Carles sospira i gesticula mentre parla: «A mi el camp d’estudi de la psicoteràpia em motiva perquè crec que encara queden moltes coses per saber, però és difícil. M’agradaria, d’alguna manera, seguir relacionat amb la psicologia clínica i de la salut; sempre ha estat el meu àmbit. Quan acabes el doctorat, és un precipici. Entre aquesta etapa i aconseguir una plaça a la universitat hi ha un pont que es diu postdoctorat. Si has fet bona feina i tens sort, al final ho pots aconseguir. Però també és veritat que hi ha gent que viu anys fent postdoctorats successius, és a dir, que les perspectives són força negres. Vull quedar-me, però tampoc em faria res marxar un cop acabi, perquè sé que les coses no són tan difícils en altres països. Amb tot, a llarg termini crec que m’agradaria estar aquí… És clar que també pot ser que marxi i després no vulgui tornar».

Li pregunto sobre quin creu que és l’avenç científic més important en la seva àrea d’investigació, la psicoteràpia. El soroll de les obres de reparació de l’aire condicionat del final del passadís li donen uns segons de marge per pensar-se la resposta. Diu, convençut: «Jo crec que ha estat el fet de demostrar que la psicoteràpia és una alternativa almenys tan vàlida com els fàrmacs per tractar determinats trastorns. Ara comencen a sortir estudis que demostren que la psicoteràpia és, com a mínim, tan efectiva com els fàrmacs antidepressius per a problemes com la depressió. I, de fet, a llarg termini és fins i tot més efectiva, ja que s’evita el perill de recaigudes que apareixen en retirar els fàrmacs. I haver-ho fet amb la riquesa que suposa poder oferir eines més personalitzades. Crec que aquest serà el gran objectiu per als pròxims deu anys: trobar quines tècniques terapèutiques concretes funcionen per a cada tipus de persona. És un objectiu engrescador i que es pot aconseguir. I també afegiria que tant de bo s’aconsegueixi que anar al psicòleg sigui vist socialment com una cosa molt més quotidiana i natural de com es veu ara».

Coincideixo amb el Joan Carles que continua present en part de la societat la percepció que acudir a un psicòleg és vergonyós, o si més no, no es manifesta tan obertament com quan es va al dentista. Quin creu ell que és el motiu pel qual la psicoteràpia no es normalitza del tot? «Si s’implantés més en el sistema públic segur que ajudaríem a normalitzar-ho. Que la gent s’acostumés a veure cartells de Traumatologia i Psicologia als hospitals, i a parlar-ne obertament». Medina és conscient de la dificultat d’introduir la psicoteràpia al sistema públic. Per falta d’inversions, per la complexitat estructural i perquè encara falta recórrer camí en els estudis clínics: «A Espanya, la psicoteràpia és pràcticament inexistent en el sistema sanitari públic, i crec que hem de fer una tasca de conscienciació, tant en la societat en general com, sobretot, en els responsables polítics, que al final són els que decideixen».

Li comento que a les activitats de divulgació sempre he trobat a faltar psicòlegs clínics que expliquin la importància i utilitat de les psicoteràpies. «Segur que fer més divulgació de la que es fa també ajudaria. Ens hi hauríem de posar, perquè en altres països no es veu tan negativament. A més, la gent normalment mostra interès quan explico el que faig, diuen “ostres, i quin tipus de problemes tractes?” o “i com funciona el que fas?”. Quan em pregunten a què em dedico, acostumo a dir que faig recerca en psicoteràpia i que, a més, vaig al psicòleg. Crec que és molt important dir-ho. De la mateixa manera que si et trenques un braç vas a curar-te, si tens un malestar emocional o psicològic vas al psicòleg, i tan normal. Començar a dir-ho als nens seria molt important. Crec que cal dir als infants que la salut mental és una part més de la salut, i que pots tenir algun problema en algun moment, i que no passa res. No afegir la càrrega de l’estigma».

Se sap que activitats de caràcter intel·lectual com la lectura o aprendre idiomes ens poden protegir del deteriorament cognitiu associat a l’envelliment, i que cuidar els hàbits alimentaris i practicar esport ajuda a prevenir certes malalties. Què es pot fer per mantenir una bona salut mental? «Intentar tenir una bona xarxa que et pugui sostenir si algun dia les coses no van bé, i vigilar molt l’estrès, que està relacionat amb molts problemes de salut i de salut mental. I també et diria tenir prou confiança i seguretat per anar al psicòleg si creus que tens un problema. No deixar-ho, perquè potser després pot ser més difícil de tractar, i plantejar-s’ho com un altre problema de salut; si hi ha alguna cosa que falla, ves-hi».

Parlem de la inserció en la societat de les persones amb problemes de salut mental, i com la cultura audiovisual o els mitjans de comunicació molt sovint transmeten informació errònia i col·laboren a estigmatitzar certes malalties. Li demano que em recomani un llibre o una sèrie sobre divulgació científica que provi de trencar això. S’ho pensa llargament, i em diu: «La sèrie En terapia, que és la que solen posar a classe de Psicologia. Trobo que està molt ben feta i plasma l’evolució de les teràpies psicològiques».

Dos dies més tard, m’escriu el nom de la pel·lícula que no va poder recordar quan en parlàvem. Millor, impossible, i la més recent El lado bueno de las cosas. «Crec que presenten persones amb problemes de salut mental d’una manera amable i humana».

La sèrie En terapia (originalment In treatment) està produïda per HBO i es pot veure en aquest canal web.