«Per ser competitiu i produir nou coneixement és molt important la col·laboració entre diferents àrees»

Per Svenningsson, catedràtic de l’Institut Karolinska de Suècia.

Els dies 24 i 25 d’octubre va tenir lloc l’Eurolife Autumn Symposium 2017, organitzat per la Universitat de Barcelona, l’Institut de Neurociències de la UB i el màster de Neurociències.

L’investigador Per Svenningsson, catedràtic de l’Institut Karolinska de Suècia, va ser guardonat amb la medalla Eurolife, i va impartir la conferència final de l’acte. Vam tenir l’oportunitat de reunir-nos amb ell i parlar sobre el seu àmbit de recerca i la seva percepció de la xarxa Eurolife

Des del seu punt de vista, quins són els punts forts de la xarxa Eurolife?

Crec que és molt important que col·laborem a Europa i penso que la idea de la xarxa Eurolife és molt bona: podem compartir recursos. És molt difícil per a cadascun de nosaltres tenir la infraestructura i el personal necessari per dur a terme aquest tipus de projectes, i per això la idea de la col•laboració europea és tan necessària.

A la UB tenim un Institut de Neurociències que engloba investigadors de diferents àrees de coneixement. Es va constituir el 2015 per destacar la recerca en neurociències de la Universitat de Barcelona i per impulsar sinergies entre disciplines que tradicionalment han estat separades. Creu que aquest tipus d’organitzacions o estructures són interessants?

I tant. En realitat soc un exemple de multidisciplinarietat. Treballo en l’àmbit clínic i faig el seguiment dels pacients, però alhora també faig una recerca bàsica relativament competitiva. Per ser competitiu i produir nou coneixement és molt important la col•laboració entre diferents àrees. A la clínica generem moltes dades: els fenotips dels pacients, els seus símptomes, els marcadors… El maneig bioinformàtic d’aquestes dades és molt avançat i per això és molt important treballar també des del punt de vista computacional. També col•laboro amb biofísics que desenvolupen tecnologia d’imatge avançada.

Quines són les seves principals línies de recerca actualment?

En el laboratori intentem entendre la funció dels receptors, principalment receptors acoblats a proteïnes G (estudiem com envien senyals dins les cèl•lules). Treballem en receptors de serotonina però també en altres receptors nous, com el GPR37, que creiem que és important per al Parkinson. Sobre aquest receptor volem desenvolupar un projecte amb el professor Ciruela per començar a col•laborar dins la xarxa Eurolife. Però, al llarg dels anys, també m’he anat centrant més en malalties. Solia treballar molt en la depressió, però avui en dia m’estic especialitzant més en la malaltia de Parkinson, també des de la clínica. De fet, totes dues estan relacionades perquè al voltant del 30 % dels pacients amb malaltia de Parkinson també pateixen depressió.

Per Svenningsson ha estat guardonat amb la medalla Eurolife, i va fer la conferència final de l’acte que va tenir lloc el 24 d’octubre.

Quines contribucions creu que ha fet en aquest camp?

En l’àmbit de la depressió, presentaré un treball sobre una proteïna que hem identificat, anomenada p11, que és important per a la regulació de certs neurotransmissors i, especialment, en els efectes en models animals dels inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS), els agents antidepressius més utilitzats. També estem veient canvis en la p11 en humans, en el teixit cerebral de pacients amb depressió.

En relació amb la malaltia de Parkinson, el més important que he fet fins ara és identificar un nou tractament potencial per a les discinèsies que apareixen com a efecte secundari de la levodopa (el tractament per als símptomes motors).

Parlant del Parkinson, com li explicaria a un pacient o a un familiar molt proper en què consisteix aquesta malaltia. Què li passa al cervell del malalt?

Aquesta malaltia es considera un desordre de moviment i la diagnostiquem a partir de fenotips motors. Disposem de bons tractaments simptomàtics per a aquestes disfuncions motores, així que podem ajudar molt els pacients com a mínim durant cinc o deu anys. Després d’aquest temps es produeixen complicacions.

Tot i que és un trastorn del moviment, la malaltia afecta moltes funcions del cervell. Els pacients també tenen altres símptomes dels quals no parlem tant, com trastorns del son, depressió, demència, restrenyiment i sensibilitat a l’estrès. Malauradament, aquests símptomes no motors tenen menys tractaments actualment.

Quan explico els símptomes motors d’aquesta malaltia als pacients o als familiars, faig una analogia amb la diabetis. De la mateixa manera que en la diabetis hi ha menys insulina, en el Parkinson hi ha nivells reduïts del neurotransmissor dopamina, i amb el tractament el reemplacem de diferents maneres.

Quins elements permeten un diagnòstic primerenc de les malalties com el Parkinson? Per què és tan important detectar els símptomes premotors?

Hi ha quatre símptomes premotors en el Parkinson. Un d’ells és el trastorn de la conducta del son en fase REM (rapid eye movement). Quan estàs en la fase del son REM el cervell està molt actiu, però hi ha mecanismes que disminueixen el to muscular i eviten que el cos faci moviments bruscos durant els somnis. Els pacients amb aquest trastorn tenen conductes anormals durant els malsons: no hi ha relaxació muscular, el pacient està molt actiu, emet crits o es mou de manera violenta. Les persones que pateixen aquest trastorn tenen un risc unes vint vegades més elevat de desenvolupar Parkinson. Un altre símptoma premotor molt comú és la pèrdua de l’olfacte o hipoòsmia. El tercer és el restrenyiment. Crec que encara pot ser especulatiu, però alguns investigadors pensen que la malaltia de Parkinson comença en el tracte gastrointestinal i després, a través del nervi vagal, puja al cervell. S’han trobat algunes evidències d’això. El quart símptoma és la depressió: les persones que la pateixen tenen un risc més alt de tenir la malaltia de Parkinson. La depressió primerenca que pateixen els malalts de Parkinson pot estar basada, probablement, en la neuroquímica: tenen nivells inferiors de dopamina, serotonina, noradrenalina… En estats posteriors, la depressió és més reactiva a una fase més dura de la malaltia.

Amb aquests símptomes es pot diagnosticar el Parkinson abans de l’aparició dels símptomes motors? Es pot començar un tractament abans?

El gran problema és que no tenim cap tractament per frenar la progressió del Parkinson, només tenim tractament per als símptomes. En certa manera, és bo començar a tractar els símptomes abans per obtenir una millor qualitat de vida, però malauradament no afecta la progressió de la malaltia. Ara hi ha molts assaigs amb què s’intenten trobar teràpies per frenar la progressió de la malaltia. Tan aviat com hi hagi una troballa clara, crec que serà molt important el diagnòstic precoç i el tractament precoç. Un exemple de malaltia neurològica en la qual sí que s’ha aconseguit això és l’esclerosi múltiple: s’han trobat nous tractaments que frenen la malaltia, i això és fantàstic per als pacients. Esperem veure alguna cosa similar en un futur per a la malaltia de Parkinson.

Aquest seria el repte més important a llarg termini, doncs? Quins altres grans reptes hi ha en la recerca del Parkinson?

Sí, el repte més important és trobar un tractament que redueixi la progressió de la malaltia. Un altre repte que hem de reconèixer són els símptomes no motors, com la depressió i la demència. Quan fem qüestionaris sobre la qualitat de vida dels pacients, donen més importància als símptomes no motors que als motors. Per tant, no s’ha de deixar de banda la recerca per trobar tractaments específics per a aquests símptomes.

Parlant una mica de les seves motivacions personals: quan es va començar a interessar per la neurociència?

Doncs en realitat va ser per un professor de Farmacologia a l’Institut Karolinska, Bertil Fredholm. Quan jo era un estudiant de Medicina, vaig trobar que les seves classes i la seva recerca eren molt interessants, així que vaig començar a anar al seu laboratori a les tardes i durant les vacances. Vam treballar en el paper dels receptors de l’adenosina en els efectes de la cafeïna.

Què aconsellaria a algú que es planteja fer recerca?

Crec que és molt important trobar una àrea que t’interessi molt, perquè la recerca és molt emocionant i fascinant, però també implica molta feina i és una carrera dura. Una de les coses bones de ser investigador és que es pot viatjar molt i la gent sol ser molt oberta. Com a investigadors col•laborem molt amb col•legues europeus i de la resta del món. Crec que això és bo a nivell personal i per aprendre com a científics: coneixes cultures i punts de vista diferents, és molt enriquidor.