Entrevista amb David Aguilar
estudiant de doctorat de l’Institut de Neurociències.
“Davant les situacions importants de la vida en que puguem prendre decisions de manera meditada, suposo que el millor és prendre-les amb les dades a la mà”
Octubre de 2016
En David es troba al seu quart any de doctorat, per tant a punt d’acabar. Investiga al grup de recerca VISCA- Active Perception and Sensorimotor Integration- liderat pel Dr. Joan López-Moliner, al campus Mundet. Per fer l’entrevista ens trobem al seu despatx, que comparteix amb altres doctorands. Es respira un ambient distés. Només obrir la porta veig una finestra amb vistes a Collserola decorada amb una garlanda de triangles. Al entrar em veig envoltada de pòsters, llibres i revistes científiques, i entre tot això en David, com sempre amb un somriure.
Quan vas decidir que volies dedicar-te a la recerca?
Sempre m’havia cridat l’atenció saber exactament en què consistia el món de la recerca, i en particular cursar un doctorat. Jo vaig estudiar Psicologia aquí a Mundet i a tercer de carrera se’ns va donar l’oportunitat de col·laborar amb algun investigador a temps parcial. El Miquel Serra em va convidar a incorporar-me amb ell, i així ho vaig fer. Posteriorment, i sobretot degut a que no m’agradava cap de les sortides al món laboral que m’oferia la Psicologia, vaig cursar un màster enfocat a la investigació.
Ens pots explicar breument en què consisteix el teu projecte de doctorat?
El meu projecte de tesi es titula “contribucions sensoriomotrius a la presa de decisions amb incertesa”. En la nostra vida diària, duem a terme un seguit d’accions motrius basant-nos en informació sensorial imperfecta. Per exemple, si intentem colpejar una pilota que ens llencen a partir d’una estimació de la trajectòria que seguirà aquesta, o si intentem arribar ràpidament a un objecte sense fer caure aquells que té a la vora. En aquests casos, per a executar el pla motor òptim, convé considerar com a mínim dos elements. En primer lloc, les probabilitats que tenim de dur a terme l’acció correctament, i això sol dependre de la nostra variabilitat motora. En segon lloc, la utilitat (o valor) en què es tradueix cada estat final on puguem arribar. La meva tesi tracta principalment d’estudiar com integrem aquests dos elements a l’hora de prendre decisions. Per a fer-ho, utilitzem tasques conductuals en què, en funció de la dinàmica espaciotemporal del moviment del participant, s’aconsegueix una recompensa positiva o negativa (càstig). Llavors comparem el comportament observat amb aquell derivat de models d’optimalitat.
Així, per tu deu ser fàcil prendre decisions, que creus que és important tenir en compte alhora de prendre-les?
Sincerament, no et sabria dir si el doctorat m’ha ajudat a prendre les decisions de manera més fàcil. Segurament al contrari. La veritat és que el tipus de decisions que jo estudio a vegades es prenen en situacions que no deixen gaire marge de maniobra. Però en situacions generals, s’ha vist que els éssers humans distorsionem les probabilitats dels esdeveniments sense adonar-nos-en, i que sovint tenim dificultats per representar el valor esperat d’una acció. Així que, davant les situacions importants de la vida en que puguem prendre decisions de manera meditada, suposo que el millor és prendre-les amb les dades a la mà.
Quin és el repte més important que has hagut de superar durant la teva tesi?
Guanyar autonomia a l’hora de programar estímuls i analitzar dades. Això es tradueix en incrementar les meves nocions de programació i estadística. Obtenir coneixements sobre unes teories o unes altres és fonamental, però en ciència experimental això no serveix de res si no pots implementar un experiment que pugui testejar les teves hipòtesis, i posteriorment analitzar si aquestes s’han complert. A mesura que he avançat durant la tesi he intentat dependre menys dels meus tutors en aquest sentit, però molt sovint encara necessito demanar ajuda.
Has fet alguna estada fora durant el teu doctorat? On? Ho recomanes? Quins consells donaries a aquells que es plantegen fer una estada fora?
De moment he fet dues estades de recerca. La primera va ser a la New York University (USA), i la segona a la University of Leeds (UK). Recomano totalment fer una estada, ja que t’ensenya altres maneres de fer, permet l’aprenentatge de tècniques noves, i potser et pot obrir portes en un futur. També pot servir per descartar un tema o laboratori que a priori et podia semblar atractiu. El meu consell principal és assegurar-se que el supervisor que es tindrà a la universitat de destí tindrà temps per dedicar a qui realitza l’estada. Crec que si un investigador està desbordat de feina, és preferible no acollir a algú que dir que sí i després que els dos perdin el temps. Evidentment això no sempre es pot saber. Va bé conèixer a algú del lab on es vol anar, ja que llavors es pot aconseguir informació de primera mà.
I ara que ja estàs a la recta final del teu doctorat, quins plans de futur tens?
Acabar els projectes oberts i que això es tradueixi en la publicació d’articles. Evidentment llegir la tesi, i a veure si aconsegueixo un postdoc.
Què t’agrada fer en el teu temps lliure?
El que més gaudeixo és anar a concerts, sobretot de heavy metal, i llegir sobre política.
Algun viatge a recomanar?
Dels llocs on he estat, cap m’ha agradat tant com el Japó.
On t’agradaria veure’t d’aquí a 5 anys?
M’agradaria romandre al món de la ciència, tot i que no sé si això serà possible. Idealment voldria tornar a Europa per un segon postdoc, després d’haver fet el primer en un altre continent i, amb vistes a si la situació millora, poder en un futur establir-me altre cop a Catalunya.
Alguna recomanació pels nens i nenes que de grans volen ser investigadors com tu?
Encara no sé el que m’espera i si he pres (o prendré) decisions de les que em penediré. La ciència està molt bé, però dubto que hi hagi lloc per tots. Així que no em sento autoritzat a recomanar res en aquest sentit, potser el meu consell arruïna la vida de més d’un.