Entrevista a Antoni Parcerisas
estudiant de doctorat de l’Institut de Neurociències.
“Crec que els doctorands tenim un problema d’estrès, frustració i rendiment. Durant els tres primers anys equivoca’t, aprèn dels errors i gaudeix fent el que facis”
Juliol de 2017. Per Marta Martín
Antoni Parcerisas és doctorand del grup de recerca Developmental Neurobiology and Regeneration, que dirigeix el doctor Eduard Soriano. Visitem el laboratori i les instal·lacions on treballa el grup, que compta amb més de 18 investigadors de l’Institut, dues setmanes abans que llegeixi la tesi doctoral. Científic vocacional, aposta per la recerca interdisciplinària i col·laborativa, i fuig de la idea mitificada dels grans científics. La conversa té lloc a la cafeteria del Parc Científic de Barcelona.
L’Antoni és a punt d’acabar el doctorat. Durant els últims quatre anys, ha estat estudiant una proteïna d’adhesió neuronal, la NCAM2, prèviament molt estudiada en el bulb olfactori. La recerca anterior havia determinat que aquesta proteïna ajuda a la formació de contactes sinàptics i del circuit neuronal, i que també s’expressa al còrtex i l’hipocamp. Sabent que la proteïna NCAM2 es troba en les etapes del desenvolupament cerebral i es manté durant l’etapa adulta, Parcerisas es va plantejar el projecte de tesi amb la idea de determinar quina funció duu a terme en aquestes dues regions del cervell.
Li pregunto sobre aquestes proteïnes. «Hi ha aproximadament dues-centes molècules d’adhesió descrites en el genoma, tant en el del ratolí com en el dels humans. Aquestes proteïnes ajuden al desenvolupament de les neurones —hem de pensar que es produeix un procés de diferenciació cel·lular força important— i també a l’activació de les vies de senyalització. La funció que fa cadascuna no és específica, sinó que totes es relacionen entre si. Les molècules d’adhesió participen en el reconeixement molecular. En el cas concret de NCAM2, els estudis previs l’havien determinat com a candidata a participar en els processos de sinapsis i plasticitat».
La calor d’un dimecres de juliol al matí ens obliga a traslladar-nos a l’ombra. L’Antoni em mostra un esquema del funcionament de les proteïnes d’adhesió de la seva tesi, que, ja impresa, descansa sobre la taula. «Les molècules d’adhesió participen tant en el desenvolupament de l’arbre dendrític com en la formació de l’axó. El que hem vist és que, si traiem aquesta proteïna, l’arbre dendrític no es forma correctament». No es forma correctament, o deixa de formar-se? «Es retrau. L’arbre dendrític és una estructura dinàmica. En treure’n la NCAM2, es retrau i es queda amb una forma aberrant. Com que les proteïnes d’adhesió participen en el correcte funcionament neuronal, i en el posicionament i les connexions neuronals, poden donar lloc a un funcionament anormal dels circuits cerebrals i estar relacionades amb diverses patologies».
Durant la seva recerca, Parcerisas va veure que la migració i el posicionament neuronal es veien afectats per la manca d’aquesta proteïna en els ratolins, i que en models in vitro també es produïen afectacions en el desenvolupament de les dendrites i l’axó. Preguntat per com vol avançar en la seva carrera com a investigador després del doctorat, ho té clar: «NCAM2 es proposa com una molècula interessant. Hem vist que, quan falta, hi ha afectacions cerebrals. La idea seria fer estudis clínics amb pacients i veure si tenen afectats els nivells de NCAM2».
M’explica que altres estudis han caracteritzat que en la malaltia de l’Alzheimer es produeix una baixada del nivell de NCAM2 associat a la pèrdua de sinapsis. Ell vol veure si passa el mateix en altres demències. «Hi ha dos tipus de malalties cerebrals: les que estan associades a un mal desenvolupament, com l’autisme, l’esquizofrènia o el trastorn bipolar, i les malalties neurodegeneratives, en què hi ha una pèrdua de connexions. Com que aquesta proteïna participa en el desenvolupament i manteniment de les connexions neuronals, podríem estudiar-ne els dos rols. Ens hauríem de focalitzar en models in vivo: hem de fer el salt».
Assumeix que quedar-se aquí a investigar és complicat. «Les oportunitats són més limitades. Jo diria que la ciència es fa igual de bé aquí que a fora, però la diferència són els recursos. Altres països aposten més per la ciència, hi està més ben reconeguda, els sous també són diferents… És tot plegat. Quan comences a tenir una edat vora els trenta o trenta-i-escaig, ja penses en alguna cosa més que a sobreviure».
Parlem sobre els expectatives en el seu camp de recerca durant els pròxims deu anys. És optimista, i creu que el gran avenç científic serà que es pugui obtenir un diagnòstic del pacient previ a l’esgotament de la reserva cognitiva. «Quan comences a tenir degeneració o pèrdua cognitiva —per exemple de memòria—, la reserva cognitiva frena una mica que la gent ho pugui percebre. I és quan el cervell ja està molt malament i s’ha esgotat la reserva cognitiva que se’n veuen els efectes. Jo crec que arribarà un moment en el qual es pugui dir: “Aquesta persona comença a tenir un principi d’Alzheimer”, abans d’haver esgotat la seva reserva cognitiva. Així es podran fer teràpies funcionals i evitar que el cervell degeneri de manera tan ràpida. Ara és complicat intentar salvar un sistema que està molt danyat, on les connexions ja no funcionen bé. Intentem salvar-lo abans que estigui tan malmès». A més, creu que caldria canviar el focus i fer estudis genètics poblacionals centrant-se en quins gens són els que funcionen bé i quins faciliten mantenir una bona reserva cognitiva. Si tingués pressupost il·limitat, investigaria la transheterozigosi, l’origen multifactorial de les malalties neurodegeneratives des d’un punt de vista global.
Al matí, quan visitàvem el laboratori, em comenta que va fer les llicenciatures de Química i de Bioquímica, i després el màster de Neurociències de la UB. Tinc curiositat per saber què el va portar a dedicar-se a fer recerca, i somriu. «De petit, quan tenia sis o set anys, si em paraven pel carrer i em preguntaven, “i tu, què vols ser?”, jo deia: “jo vull curar la gent”». Li dic que em sorprèn aquesta vocació per la ciència. «Sí, sí, mentre que els meus companys volien ser jugadors de futbol o astronautes, jo volia ser investigador».
L’Antoni va fer una estada de recerca a la Universitat de California, Davis (UCDAVIS), al laboratori del Dr. Sergi Simó, SimoLab. Es mostra entusiasmat amb l’experiència i ho aconsella a tots els doctorands. Diu que la visió que tenen els nord-americans de la ciència és diferent de la que tenim aquí. «Són finalistes. Si volen descobrir alguna cosa o tenen un objectiu marcat, hi inverteixen molts diners. A més, tenen una política d’atracció de talent. Hi posen moltes facilitats: bons sous, conciliació familiar, etc.». Però la cara B, comenta, és que potser inverteixen menys en certes àrees de la ciència no tan populars, com la investigació en malalties rares. I com que parlem dels Estats Units, parlem del seu president. Preguntat per si creu que la presidència de Trump afectarà el món científic, diu: «Sí. Molta gent de l’entorn del president és creacionista. Serà un petit retrocés a curt termini». De tota manera, «el pressupost que inverteixen en ciència no és comparable al de cap país europeu, i encara menys al d’Espanya. Aquesta baixada de revolucions els afectarà ara, però si en quatre anys no torna a ser escollit —i esperem que no—, seguiran sent tan potents com sempre».
Li pregunto quin és el repte més gran que ha hagut d’afrontar fent el doctorat. «La frustració. Entendre que ja no és com a les pràctiques de la carrera, que si fas A i B sempre sortirà C. És un procés d’aprenentatge i maduració». I m’aconsella amb entusiasme: «Gaudeix. Crec que els doctorands tenim un problema d’estrès, frustració i rendiment. Durant els tres primers anys, equivoca’t, aprèn dels errors i gaudeix fent el que facis. Que quan arribis a l’etapa final puguis dir: “M’ho he passat bé i he après”». Afirma, convençut, que redactar la tesi li ha permès tenir una visió global de la seva recerca, posar en perspectiva els resultats que ha obtingut i entendre’n el conjunt.
Per acabar, debatem sobre l’avaluació de la recerca i la importància de la divulgació científica. «Crec que hauríem de trencar la competitivitat entre laboratoris i fer una recerca més translacional. Barcelona ho necessita, i crec que l’Institut representa un primer pas molt important en aquesta línia: és un institut físic on persones de diferents camps es poden comunicar per donar una visió global». Gesticula amb èmfasi: «No crec que la resposta sigui la proteïna, ni el mecanisme… és un conjunt de tot. Jo crec que la visió que hauria de canviar durant aquest segle és aconseguir publicar sense noms i que tothom tingués recursos». Comentem que això passa per invertir molt més en ciència, en totes les àrees del coneixement. Ell considera que s’ha de fer comprendre a la societat que invertir en recerca no és perdre diners. I que això passa, invariablement, per canviar l’educació. «La ciència no és opinable. Pot estar més o menys ben feta, però cal respectar-la i despertar l’interès per conservar-la».
Finalment, li demano que em recomani algun documental o un llibre sobre ciència, i no ho dubta gens. Sàpiens. «Te n’adones de com hem arribat aquí i del que som, els canvis que hem anat acumulant i la societat que som ara», conclou.
Antoni Parcerisas defensarà la tesi doctoral el proper dia 20 de juliol a les 10:30h a la Sala de Graus de la Facultat de Biologia. El llibre de què parla és Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari, publicat en català per Edicions 62.