Antonio Andrés Pueyo «El repte del RisCanvi és detectar quin intern té un alt risc de reincidència»

El Dr. Antonio Andrés Pueyo forma part del Grup d’Estudis Avançats en Violència (GEAV) de la Universitat de Barcelona. El GEAV va ser guardonat per la Fundació Bosch i Gimpera amb el premi Antoni Caparrós al millor projecte de transferència de coneixement pel projecte RisCanvi, un programa preventiu per avaluar i gestionar els comportaments violents i delictius a les presons. Des del 2009 s’han fet més de trenta mil avaluacions i s’ha convertit en un dels eixos de la gestió preventiva i de rehabilitació i de la política penitenciària de la Generalitat de Catalunya.

 Què és i com funciona RisCanvi?

El RisCanvi s’identifica com un procediment de la valoració del risc d’una conducta violenta futura. És un protocol que es fa servir a la presó per determinar quina probabilitat hi ha que un intern, quan surt de la presó, torni a cometre un delicte. Inicialment es va fer pensant en els delinqüents violents (delinqüents sexuals, homicides…), però després això va agafar una mica més de volada i actualment s’aplica a qualsevol delinqüent que està a la presó, ja que hem vist que el fet d’haver comès un delicte determinat no predetermina a tornar a cometre el mateix delicte. Llavors, es va dissenyar per a tots els interns i per a totes les conductes delictives. Quan un intern entra condemnat a la presó es fan molts estudis per donar-li un tractament, per assignar-li una ubicació…, i també s’incorpora la valoració del risc. RisCanvi ens diu si aquell intern és de molt baix risc o de molt alt risc. I en funció d’això es determinen les actuacions que es faran amb ell.

Dintre de les presons catalanes i espanyoles, cada intern és monitoritzat per la junta de tractament, que a través de psicòlegs, treballadors socials, juristes, etc., s’ocupa d’analitzar la trajectòria de l’intern. Aquesta comissió és la que fa les valoracions, a través d’una llista de control de 43 factors de risc en què es té en compte si l’intern és home o dona, si és jove o gran, si és la primera vegada que està a la presó, si dintre de la presó té bona conducta, el temps de condemna, però també altres coses, com si l’intern té algun trastorn mental, si té família que el visita, si és responsable en el funcionament diari de la presó, etc. S’analitzen tots aquests factors de risc amb l’ajuda d’un programa d’ordinador i d’uns algoritmes que permeten fer un pronòstic. Aquest pronòstic és el que resulta d’aquesta combinació de factors. Cada sis mesos tots els interns són reavaluats, perquè l’intern pot haver tingut un conflicte, pot haver estat canviat d’ubicació, etc.

De què depèn la reincidència d’un pres?

La primera cosa que cal dir és que això depèn del tipus de delicte. Els delictes de robatori, que són dels més comuns, tenen un risc molt més alt. En canvi, el risc de reincidir en el cas dels delictes més greus és més baix. Però –i aquest és el gran problema– això no és igual per a tots els delinqüents. Hi ha delinqüents sexuals que tenen un altíssim risc, malgrat que la majoria de delinqüents sexuals reincideixen poc. El RisCanvi, i tot els altres protocols, el que volen és identificar qui és el que realment té un risc alt de reincidir. Aquests són els delinqüents amb els quals s’ha de tenir especial precaució. El problema del risc és que has de detectar coses que són molt perilloses, però que no està determinat que hagin de passar. Hi ha homes que estan a la presó que diuen que quan surtin mataran la seva dona, i aquesta amenaça no es complirà. Però n’hi ha d’altres que sí que ho faran, i aquí està el problema, saber com detectar-los.

Serveix per predir altres riscos?

Inicialment es pensava només en el risc de reincidència, però després es va veure que el RisCanvi podia ajudar a fer prediccions d’altres aspectes importants, com les autolesions i el suïcidi, i això és molt important perquè la presó pugui gestionar aquest risc. Abans, quan els tècnics intuïen que algun intern tenia tendències suïcides, li ho preguntaven. Però ara ho pregunten sempre, perquè RisCanvi els obliga a explorar el risc de suïcidi en tots els interns que entren a la presó.

Com ha canviat aquesta tecnologia la manera d’actuar dels centres penitenciaris?

Abans aquesta anàlisi es feia a partir del judici clínic i de l’experiència. Però els resultats eren molt poc segurs, perquè la intuïció falla molt. Per exemple, una de les coses més paradoxals és que hi ha gent amb trastorns psicopàtics molt greus i amb alt risc que a la presó es porta bé per raons diverses. Això fa que molts funcionaris puguin pensar que aquestes persones, tot i haver comés un delicte molt greu, com que a la presó es porten bé probablement no tornaran a reincidir. Per contra, RisCanvi ens diu que la intuïció no val i que s’han de tenir dades objectives i evidències. Normalment, un pres que a dins de la presó té un llit, menjar, de tot, està ben adaptat. Però, i quan surti al carrer? RisCanvi recorda als funcionaris totes les coses que han de tenir en compte per preveure què passarà al carrer. La intervenció a les presons no és una ciència exacta, però s’ha de garantir que s’ha fet tot allò que se sap que funciona de manera adequada. El RisCanvi és molt important per als tècnics, perquè els permet dir, encara que hagin fet un pronòstic erroni, que han fet tot el que havien de fer.

El millor indicador per demostrar que el RisCanvi funciona és veure quanta gent ha gaudit d’un permís a Catalunya, quants no-retorns s’han produït, quanta gent ha pogut obtenir un tercer grau… Una altra cosa que facilita el RisCanvi és permetre “obrir la mà” perquè els presos de baix risc surtin de la presó. Perquè un pres que fora té una família, una feina, etc., un cop hagi passat uns quants anys a la presó el millor és que surti com més aviat millor, sempre, però, que garantim que no tornarà a reincidir. Això és més educatiu, més rehabilitador, menys costós… Al final la feina de RisCanvi també és detectar la gran bossa de presos de baix risc i facilitar-los el retorn a la comunitat al més aviat possible.

En quins altres projectes treballa el GEAV?

La nostra primera experiència va ser l’assessorament a diversos cossos policials amb el programa VioGén. Aquest programa l’utilitza la policia cada vegada que una dona maltractada posa una denúncia, i serveix per avaluar el risc que té de tornar a ser maltractada. Un cop els vam ajudar a posar en marxa el sistema, el Ministeri de l’Interior va construir tota l’arquitectura amb un gran programa informàtic que s’utilitza des del 2007. També vam assessorar els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona amb un programa per  valorar el risc de violència contra les dones, però no en un context policial en què la dona que denuncia ja té una consciència del risc i una voluntat de denunciar, sinó en el context de dones que van als Serveis Socials i que no diuen que han estat maltractades o que no tenen consciencia de maltractament, però que en canvi tenen molt risc de patir-ne. O en el context de les dones que van al metge i que per vergonya o per por no ho diuen. En aquest sentit, l’any 2011 vam ajudar amb el Circuit contra la Violència de Gènere de Barcelona a establir un protocol de valoració del risc. Nosaltres com a grup de recerca ens movem molt en aquest terreny de la violència contra les dones i de la violència sexual i amb un antecedent en programes amb presos.

Què suposa rebre el premi Antoni Caparrós?

Hem invertit molts esforços en aquest projecte, i ha estat una molt bona experiència. En el món de la recerca la transferència sempre ha estat el “germà pobre”; és a dir, que per a un investigador és més important publicar un article en una revista d’alt impacte, encara que ningú no el faci servir. Que ens reconeguin amb un premi d’aquest tipus ens va agradar molt. A més, com que es tracta del premi Antoni Caparrós, que va ser un professor de la nostra facultat i que coneixíem, ha estat alhora una qüestió més afectiva. La gent del Departament de Justícia també està molt contenta, i això sempre és molt positiu.

Quina és la importància de la transferència de coneixement?

Jo crec que és fonamental. La societat en què vivim té molts problemes, i si la universitat i els estudis científics treballen per resoldre aquests problemes, normalment hi ha una major garantia d’eficiència. Si no, el que passa és que sempre hi ha gent que té idees, de vegades totalment especulatives, per resoldre problemes que al final no només no resolen, sinó que els compliquen. Això ha passat molt en camps com el de l’educació o el de la violència de gènere. Hi ha aproximacions més científiques i d’altres que són més ideològiques. Sembla, almenys fins ara, que les que són més científiques ofereixen més garanties d’eficiència, encara que no arribin a resoldre els problemes més complexos. Però sempre és millor una aproximació científica que una de basada en creences. Quan la medicina es basa en la recerca, aquesta avança i es troben solucions. Però el que passa en el món mèdic no passa en el món de les ciències humanes i socials. Nosaltres estem molt contents, perquè hem demostrat que aquesta manera de treballar i de fer investigació, transferir-la i estar en contacte amb els problemes reals ajuda molt tant a la societat com a la universitat.

Més sobre Antonio Andrés Pueyo

El millor avenç de la història

Quan es va interpretar que la vida dels humans i de tots els organismes està basada en la biologia.

Què li agradaria veure en un futur

Que les relacions humanes fossin molt més pacífiques.

L’avenç del futur que més por li fa

Cap avenç no em fa por. Els avenços reals estan fets per facilitar la vida a la gent.

Veure notícia original aquí