Com sabem que utilitzem certes parts del nostre cervell en certes activitats?

Tot el coneixement que tenim de l’univers, tota forma d’art, tota interacció social, tot el que fas, el que penses, el record del que has viscut, el que sents i el que desitges, són fruits de l’activitat cerebral. Avui dia ho donem per fet, tot i que encara ens manca molt per entendre en detall els mecanismes. Però no sempre ha estat així. Com hem arribat a deduir que el nostre cervell és clau en el nostre comportament i cognició, i com sabem que n’utilitzem certes parts en certes activitats? 

Els científics que treballen per establir relacions entre el sistema nerviós i el comportament utilitzen diverses aproximacions, conceptualment força senzilles. Per una banda, podem alterar l’estructura o funció cerebral i observar l’impacte en el comportament (intervenció somàtica). En són exemple els estudis clàssics dels neuròlegs Paul Broca i Karl Wernicke que, durant el s.XIX, van descriure disfuncions en les habilitats lingüístiques (parla; comprensió) en pacients amb lesions en certes parts del cervell com el gir frontal inferior i el gir temporal superior; o els estudis del neurocirurgià Wilder Penfield, als anys 40 del s.XX, que passant petits corrents elèctrics per certes regions cerebrals, com l’escorça motora o la somatosensorial, i observant si algún múscul es contreia o preguntant al pacient si sentia com si el toquéssin, va descriure una representació topogràfica cerebral de tot el nostre cos, com un homenet en miniatura (l’homuncle). Per altra banda, podem manipular l’experiència de l’individu i mirar l’impacte en l’estructura i funció cerebral (intervenció comportamental). En són exemple clàssic els estudis de plasticitat cerebral en músics, on es poden observar augments de connexions entre neurones a les escorces motores (que controlen els moviments dels dits quan toquem un piano) i auditives (que els permeten tenir més bona oïda); o bona part dels estudis en neurociència cognitiva, que demanen als participants de fer una tasca, com per exemple parar atenció al dibuix d’una cara que es troba sobreposat al dibuix d’una casa, mentre se’ls fa un escaneig de l’activitat cerebral amb ressonància magnètica funcional, i s’observa l’activació més forta d’una regió que s’anomena gir fusiforme, al temporal inferior (que, de fet, si es lesiona provoca un síndrome conegut com a prosopagnòsia, que és l’inabilitat de reconèixer cares encara que siguin de persones conegudes).  

L’evidència empírica que hem obtingut amb aquestes aproximacions ens ha permès fer-nos una idea de quines regions són clau en quines funcions del nostre comportament i pensament. Tot i així, no és tan senzill com dir que hi ha una regió que es dedica a la parla, una a la comprensió o una a percebre cares. L’activació d’aquestes regions és més forta en certes tasques que la d’altres regions, però no vol dir que altres regions no hi participin (desmentim, per tant, el mite de que només usem el 10% del cervell; l’utilitzem tot en tot moment!). I, a més, lesions en regions concretes poden ocasionar problemes aparentment molt diferents. Com per exemple alteracions a l’hipocamp i el sistema límbic, que provoquen als pacients d’Alzheimer que perdin la memòria però també que es desorientin i es perdin quan surten de casa. La realitat és que moltes regions treballen en xarxa per a donar lloc al nostre comportament, però no tenim ben bé clar quin és el codi d’informació  que fan servir, ja que des del punt de vista d’una neurona, a ella no l’importa que parlem de llenguatge, d’intel·ligència o d’empatia. A una neurona l’importa qui li envia senyals i a qui envia senyals.  

La relació entre el cervell i la conducta és, per tant, misteriosa, doncs és molt difícil entendre com un òrgan físic pot ser responsable de les nostres experiencies subjectives com la por o l’amor. 

Referències 

Breedlove, S. Marc, and Neil V. Watson. 2017. Behavioral neuroscience. 8th ed. Sunderland, MA: Sinauer.