«Quan et trobes representat en un cos virtual, adoptes algunes de les seves característiques»

Mel Slater, investigador de l’Institut de Neurociències, director de l’Event Lab i professor ICREA del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona

Entrevistem el professor Mel Slater amb motiu de la darrera Advanced Grant del Consell Europeu de Recerca (ERC) que li ha estat concedida, en la convocatòria del 2017. Es tracta del quart projecte de l’ERC que rep Slater, que ja va ser reconegut amb una altra Advanced Grant i amb dues Proof of Concept. En aquest moment de la seva carrera, ens explica que aquest reconeixement és molt important per al seu grup, ja que els dona cinc anys de continuïtat durant els quals podran fer recerca amb més profunditat i amb un finançament segur.

Quins són actualment els seus projectes de recerca principals?

Els últims divuit mesos hem estat treballant en un projecte Proof of Concept de l’ERC. Es tracta d’un projecte de realitat virtual basat en la idea que sovint podem donar més bons consells a un amic que tingui un problema que no pas a nosaltres mateixos. Gràcies a la realitat virtual, la conversa que tens amb tu mateix es fa objectiva: parles amb un altre personatge.

En el primer experiment que vam fer, teníem dues situacions en una parlaves amb Sigmund Freud i en l’altra parlaves amb una altra còpia de tu mateix. Vam escanejar les persones i vam obtenir representacions precises del seu cos, de manera que quan entraven en la realitat virtual es veien a ells mateixos explicant el seu problema (familiar, de parella…). Després, escoltaven i veien aquests consells, i podien tenir una conversa amb ells mateixos, anant i tornant entre dos cossos diferents; els altres esdevenien Sigmund Freud. Tothom millora perquè el sol fet de parlar del problema ja és útil. Però els que van parlar amb Sigmund Freud van millorar més: això pot ser degut, segurament, al fet que Freud és conegut per solucionar situacions personals problemàtiques.

Els projectes Proof of Concept no són només sobre recerca acadèmica: tenen com a objectiu ser útils a la societat. Per tant, volem ampliar aquesta experiència a les aplicacions empresarials, per millorar, per exemple, la creativitat d’una empresa o un procés de negociació. En aquest cas, el personatge escollit podria ser un famós guru dels negocis com Elon Musk. Estem recollint informació d’empresaris i psicòlegs clínics per estudiar aplicacions d’aquest projecte. Aquests experiments es basen en altres investigacions que mostren que quan et trobes representat en un cos virtual que té certes característiques, adoptes algunes d’aquestes característiques. Hem acabat un altre estudi basat en la mateixa idea; ens interessava veure si es pot millorar el processament cognitiu de les persones, així que les vam representar com si fossin Einstein o com un personatge neutral. Primer, els vam donar una sèrie de proves cognitives i, després del període de realitat virtual, feien unes altres proves similars. Els que havien estat representats com a Einstein van fer millor aquestes proves que els que tenien un cos neutral. Però més interessant encara: això només funcionava per a persones amb una autoestima baixa. Així doncs, si tenien una autoestima alta no passava res, però si la tenien baixa, quan van encarnar Einstein, van millorar les seves puntuacions.

Imatges de l’experiment en la modalitat en què la persona parlava amb Sigmund Freud

Com creu que serà el futur de la recerca sobre realitat virtual?

L’avatar d’Albert Einstein que es va utilitzar en l’experiment.

Des que vam començar el primer projecte ERC, el 2009, tot el món de la realitat virtual ha canviat completament. Aleshores el nostre equip costava més d’un milió d’euros! Hi havia dos tipus d’equipament: d’una banda, una gran sala (una cave), i de l’altra, un casc de realitat virtual (head mounted display). Ara podem fer el mateix —o fins i tot millor— amb equips que costen dos mil euros, així que tot aquest món està canviant completament. Abans la realitat virtual només existia a les universitats i en algunes empreses, i ara és possible que la gent la faci servir a casa seva, a les oficines, etc.Per tant, un primer repte per al futur és que ningú sap què passaria si la gent utilitzés moltes hores a la setmana la realitat virtual. Per això, és important entendre quins efectes té a curt i a llarg termini, especialment en els nens, perquè no s’ha estudiat mai. Hem intentat recaptar diners per fer recerca sobre aquest tema, però no hem tingut èxit. Un altre repte és el grau de realisme: la majoria de sistemes de realitat virtual estan buits, però la vida real és plena de gent que parla, que camina, molts esdeveniments passen alhora… i això no s’ha aconseguit representar mai correctament. En el nou projecte «Moments in time in immersive virtual environments» (MoTIVE) volem aconseguir-ho.El tacte també és un repte. La realitat virtual és molt bona en la visió i el so, però, tot i que hi ha dispositius molt bons per a tipus específics de tacte —com la simulació de clavar una agulla a través d’un material—, encara no és possible aconseguir un tacte virtual com el que tenim en la vida real.

Som conscients que quan vivim una experiència amb realitat virtual no és real, però, quins són els punts clau necessaris per aconseguir una experiència immersiva i que ens sembli real?

El més important és que, quan perceps el món, fas servir el cos d’una manera semblant a la realitat i obtens el mateix tipus de retorn. Això es coneix com a contingències sensorials motores, que utilitzem per fer percepcions en la vida quotidiana utilitzant el nostre cos (per exemple, puc veure per sota d’alguna cosa movent-me, puc mirar al voltant…). Així doncs, com més admeti la realitat virtual aquesta percepció del cos sencer, major serà la probabilitat que tinguis el sentiment d’estar en el món virtual. La hipòtesi més senzilla per al meu cervell és que soc allà on em diu el meu sistema de percepció. A un nivell cognitiu superior et pots dir a tu mateix que no és cert, però el sistema de percepció funciona molt ràpid i et dona aquesta il·lusió.

Un altre aspecte s’anomena plausibilitat: és possible que tinguis la sensació d’estar en un lloc però que no et creguis cap dels esdeveniments que hi passen. Per exemple: si estic en realitat virtual parlant amb un ésser humà virtual i simplement ignora el que dic, ja no creuré en aquest humà virtual. La plausibilitat és fins a quin punt tens la il·lusió que els esdeveniments són reals, i això depèn de si quan fas una acció hi ha alguna resposta o no. I per últim, cal que les coses que succeeixin puguin passar en realitat, han de complir les teves expectatives.

La imatge mostra l’investigador Javier Martínez Picado al laboratori de Barcelona parlant amb la periodista Nonny de la Peña, que era a Los Angeles. La periodista, en realitat virtual, estava representada en el robot del laboratori: hi veia a través de la càmera (els ulls del robot) i, quan es movia, el robot es movia de la mateixa manera.

Quines aplicacions creu que podrà tenir la realitat virtual en el nostre dia a dia?

Una aplicació que hem explorat en altres projectes són els viatges. En lloc de fer un viatge llarg per anar a una reunió —que implica temps, esforç i diners—, podria quedar-me al despatx, posar-me un casc de realitat virtual i sentir que soc a la reunió amb la resta de persones (no és igual que una teleconferència, on veus les coses en una pantalla plana). Encara no ho podem fer, però en un futur, quan dues persones es trobin en la realitat virtual podran veure coses quotidianes amb gran detall, per exemple com una d’elles es ruboritza, com respira o els moviments que indiquen que està nerviosa.

Una altra aplicació seria assajar situacions. Una persona amb dificultats per parlar en públic podria practicar abans amb realitat virtual i fer que el públic estigui molt receptiu o amb una actitud negativa per preparar totes les situacions possibles. També pots practicar una situació d’emergència, per exemple si hi ha una multitud i algú descobreix una maleta que no pertany a ningú, els serveis d’emergència han d’actuar pensant que podria ser perillós o una falsa alarma.

Ens pot explicar un exemple de com la realitat virtual es podria utilitzar com a teràpia?

Quan una persona té por a les alçades, el psicòleg clínic recomana uns exercicis, però no sap realment quina és la resposta del pacient. Ara els exercicis es poden fer a la consulta amb un casc de realitat virtual, que fa que les persones responguin de manera realista. El psicòleg pot veure què estan fent en tot moment i donar-los consells.

Una experiència amb realitat virtual pot aconseguir que les idees i opinions d’una persona canviïn?

En l’experiment sobre el biaix de racisme, el participant pot veure el seu cos en primera persona i al mirall com un avatar negre, i ha de seguir els moviments d’un professor de taitxí.

En els estudis que fem observem el racisme implícit. El racisme explícit es produeix quan realment tens creences racistes; en l’implícit, tot i que no tens aquestes creences, et comportes inconscientment d’una manera determinada. Per exemple, si fas entrevistes de feina, és possible que no te n’adonis, però pots tenir un biaix contra una ètnia determinada. S’ha demostrat que es pot reduir el biaix implícit i que aquesta reducció dura almenys una setmana.

Quan dues persones tenen una bona relació, tendeixen a imitar el comportament l’una de l’altra. Vam fer un estudi en el qual vam posar la gent en realitat virtual amb un cos negre o un cos blanc i els vam fer interactuar amb un altre personatge virtual, que era blanc o negre. Si estic en un cos negre i l’altre personatge virtual també té un cos negre, inconscientment imito més el seu comportament. Aquesta representació que en psicologia social s’anomena out-group person, sembla afectar el nivell de comportament implícit. No estudiem el nivell explícit perquè els participants són estudiants de la universitat que no estan esbiaixats explícitament. Crec que si ho féssim en un altre país seria diferent, perquè hi ha més racisme i més profund que aquí.

Ens pot esmentar un exemple de reptes ètics que implicarà la realitat virtual en un futur?

Som molt conscients dels problemes ètics. En els projectes de la Unió Europea teníem un paquet de treball complet dedicat als assumptes ètics. En els projectes de l’ERC hem tingut un assessor d’ètica independent que ens ha fet comentaris i ens ha donat consells sobre els nostres experiments. Tot i que parlem molt d’aquest tema, no he tingut mai un cas real de cap problema ètic. Encarnem persones en cossos virtuals diferents dels seus i això els podria afectar d’alguna manera, però mai ens hi hem trobat. Fem un seguiment d’alguns participants i sempre ens diuen que han tingut una bona experiència.Però, quins problemes poden sorgir? Crec que cal fer estudis sobre els efectes de qüestions com ara les addiccions, per exemple. No hi ha una legislació al voltant de la realitat virtual perquè és un àmbit força desconegut (els canvis succeeixen molt ràpidament i encara no està gaire estesa en la societat), però es podria popularitzar de presa perquè ara és una tecnologia molt més barata. I encara no disposem de dades que permetin fer una legislació.

Quins avantatges té per a la vostra recerca formar part de l’Institut de Neurociències de la UB?

En la majoria de projectes que fem hi participen enginyers, psicòlegs i neurocientífics. Hi conflueixen camps diferents i aquesta interdisciplinarietat és molt útil, ens permet veure les coses des d’altres punts de vista, i comprendre millor el nostre àmbit de recerca. Per això crec que el fet que l’Institut de Neurociències reuneixi persones de diferents disciplines és extremadament útil per compartir el coneixement i pensar de manera creativa.