“La UB és la 35a millor universitat del món en neurociències”

Entrevistem Jordi Alberch, catedràtic de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i expert en l’àmbit de la fisiopatologia de les malalties neurodegeneratives, amb motiu del seu recent nomenament com a nou director de l’Institut de Neurociències. Alberch ha contribuït a nombroses publicacions en el camp de les neurociències, i també ha exercit els càrrecs de vicerector de Recerca i de rector de la Universitat de Barcelona. A continuació, ens explica la visió des de la qual enceta aquest nou càrrec i els reptes que afronten la recerca i l’Institut de Neurociències.

Per què va decidir presentar-se com a director de l’Institut?

Soc a l’Institut de Neurociències des dels seus orígens, també al llarg de la transformació que ha viscut. M’he presentat a la direcció perquè hi ha hagut cert consens intern, però també perquè crec en aquest Institut. La neurociència és una de les principals àrees de recerca de la Universitat de Barcelona i crec que val la pena que li donem la visibilitat que es mereix.

Què pot aportar a l’Institut la seva trajectòria dels darrers anys com a president de la Societat Espanyola de Neurociències i com a vicerector de Recerca i rector de la Universitat de Barcelona?

Estar en un ambient de vicerectorat ha estat una bona experiència. Et dóna una imatge molt diferent de la universitat; en tens una visió més transversal i àmplia. He pogut conèixer persones molt interessants d’altres branques del coneixement més enllà de la biomedicina, com les humanitats o les ciències socials, i això permet fer moltes més col·laboracions. Aquesta visió és positiva per fer projectes grans i una mica més complementaris.

La recerca ha evolucionat i, ara, al segle XXI, és molt multidisciplinària, i a les neurociències es pot veure clarament: hi participen biòlegs moleculars, biòlegs cel·lulars, metges, psicòlegs, químics, físics, enginyers… i fins i tot professionals de les ciències socials i jurídiques, perquè les neurociències també hi tenen implicacions.

Jordi Alberch (dreta), nomenat recentment director de l’Institut de Neurociències, amb Joan Elias, rector de la UB, a l’acte de presa de possessió del càrrec el desembre passat.

Què li agradaria que aconseguís l’Institut de Neurociències en els propers anys?

Sobretot voldria potenciar la gent jove, ja que tenim una generació molt ben preparada. Per fer ciència són necessaris diners i personal, i una cosa porta l’altra. Però hi ha una dada molt significativa, i és que en els darrers anys de crisi, tot i haver baixat molt el finançament, la producció no ha baixat tant, i això és degut al fet que tenim un personal investigador excepcional. Els investigadors i les investigadores són molt vocacionals i han posat molt esforç; si disposéssim de més recursos assoliríem un nivell de competitivitat més elevat del que ja tenim.

Crec que l’Institut pot jugar una mica un rol aglutinador, consolidant un bon grup de treball i establint col·laboracions. Aquesta és la manera de ser més competitius.

Llavors veu el futur com un salt cap enfora?

És clar, des de l’Institut és la part internacional la que hem de mirar. I per als joves, des d’un punt de vista competitiu, no n’hi ha prou de tenir una plaça; se’ls ha de donar l’oportunitat i l’espai per desenvolupar-se.

Què diria als joves que comencen a formar-se ara en ciència? Quina imatge pensa que es projecta de la recerca? Per què no donem més exemples d’èxit?

Perquè hi ha una visió derrotista. Quan era al rectorat va sortir a la premsa la notícia «No hi ha cap universitat espanyola entre les 150 millors del món». Però, per què no es diu que la UB en neurociències és la primera universitat a Espanya, la 15a millor d’Europa i la 35a en els rànquings mundials? Això és una notícia i és el que s’hauria de mirar.

Realment, Catalunya ha invertit molt en R+D, i aquí tenim uns centres molt potents, sobretot en àmbits més biomèdics perquè tenim el millor sistema sanitari. En medicina clínica es va entendre que per fer bona assistència s’havia de fer recerca. Abans la gent havia de marxar fora, però ara és tot al contrari: hem d’atreure gent perquè facin recerca aquí.

Veu positiu marxar a l’estranger en algun moment de la carrera?

Crec que sí, però no és un tema geogràfic. Hi ha investigadors que produeixen i publiquen més quan són aquí que no durant les seves estades a l’estranger.

En quin moment es va interessar per les neurociències?

Vaig entrar d’alumne intern a anatomia patològica quan estudiava Medicina. Sempre m’havia interessat més la part d’investigació que la part clínica. Llavors es van separar anatomia patològica i histologia, i vaig començar la tesi amb un catedràtic que feia neurociències. 

I com va aparèixer la malaltia de Huntington en la seva carrera professional? Per què va triar una malaltia minoritària?

Alberch és cap del Grup de Recerca Consolidat de Fisiopatologia i Tractament de les Malalties Neurodegeneratives de la UB, i també és investigador a l’IDIBAPS i al CIBERNED.

Va ser una decisió pràctica. En el grup del qual formava part treballàvem en alliberació d’acetilcolina, i jo era l’únic que ho feia en el nucli estriat i els ganglis basals del cervell, que és on s’origina el Parkinson i el Huntington. En aquell moment, el Parkinson ja era molt competitiu, així que em vaig posar a investigar el Huntington perquè hi havia menys investigadors que s’hi dediquessin. Ara, però, això ha canviat perquè és l’única malaltia neurodegenerativa que té bons models, i per tant, s’ha convertit en un sector competitiu. Quan decideixes una estratègia científica sobre què vols investigar has de mirar qui ho fa i com ho està treballant.

Què li agrada fer en el seu temps d’oci més enllà de la recerca?

M’agrada la muntanya i anar amb la moto. Tinc una moto de muntanya i una de carretera, i amb els amics fem sortides. Els caps de setmana me’n vaig a una masia lluny de la ciutat.

Quin seria el seu desig per al 2018?

Desitjo molta força i, sobretot, que li vagi molt bé a la gent jove. Ells són el futur i ara és una bona oportunitat. Venen uns anys crítics en què podem donar una bona empenta als joves investigadors, però si ho fem malament, hipotequem la universitat durant trenta anys.

Ara, hi ha moltes altres vies de fer recerca, i la universitat també les ha d’ensenyar. En recerca i en docència estem a primera divisió. En innovació i transferència, estem a tercera. Estem col·laborant amb empreses estrangeres d’R+D però no amb el sector empresarial espanyol. Crec que s’han d’ensenyar tots els àmbits.

De la carrera científica, vol dir…

Sí. Perquè si jo com a professor universitari he de fer docència, recerca, gestió i també de comercial, en comptes d’agafar un especialista de cada tasca, no és viable.

Aquí, els investigadors i els metges assumim totes les funcions i rols, i això implica menys eficiència. En canvi, en el model holandès, per exemple, que és el que més m’agrada, hi ha un sistema organitzatiu diferent que és molt més eficient. Dona suport a les universitats amb finançament, són molt actius en la cerca de projectes i col·laboracions i potencien la professionalització de les persones.

Evidentment, no es pot agafar i copiar un model, però sí que es pot adaptar i adequar a les nostres necessitats. Crec que aquí la universitat s’ha d’obrir molt més al mercat i professionalitzar-se. S’ha de crear un equip de gent amb rols intermedis i dedicats específicament a aquest tipus de tasques, com ja es fa a molts llocs. Aquesta és la manera de tenir un grup competitiu, i no pas que l’investigador ho assumeixi tot.

Per tant, crec que s’ha de fer una reflexió sobre els grups de recerca. Sempre dic que no es fa igual un experiment, ni un disseny, aquí que a Suècia. Allà tenen molt més finançament; per tant, per poder ser competitius hem de pensar les coses d’una altra manera i reflexionar sobre com han de ser els grups. Per exemple, crec que és important que hi hagi una part de mentoria per tal d’optimitzar millor la feina.

I ho veu possible en els propers anys?

Sí, perquè ja ho estem fent. La producció que hi ha en ciència aquí és important.

Llavors és optimista respecte a la recerca?

Sí, perquè ho he de ser. A més, hi crec molt. Com ja he dit, he estat al rectorat i he estat amb gent molt potent. Ara la visió és bona i estem en el primer nivell en projectes europeus. Als vuitanta i noranta allò era tercera regional. Ara estem a primera divisió.